Mar i Cel
Una altra vegada el "Mar i Cel" de Dagoll Dagom ha tornat a guanyar els premis Max com a millor obra musical. Aquesta obra que han vist tants i tants milers de persones i que molts repetiríem si d'aquí a 15 anys la tornessin a muntar.
I sí, criticaríem si aquesta actriu no canta com la que feia el paper a la primera representació, o si aquest altre gir de la música no acaba de quadrar tant bé com un altre que tenim memoritzat de sentir-lo al CD. Però dintre nostre sabrem que això és teatre, i que una representació mai és igual a l'altra. I justament aquesta és la grandesa del teatre.
Si en el fons el que anem a veure és una història que ens emociona, que ens fa reflexionar, que ens impressiona. Un vaixell que apareix ocupant tot l'escenari, que gira i es mou com si a sota hi fos el mar, que ve de cara a nosaltres com si estiguessim al mig del mar contemplant la tragèdia, i al mig del cel, havent-la d'enfrontar. Aquesta tragèdia que tenim ben a prop, entre les pasteres que arriben a casa nostra i el latent lema de que no som racistes, però a casa nostra no els volem. I es que seguim tant distanciats com fa 500 anys, i alhora, tant a prop, separats només per un tros de mar i un de cel.
Saïd: Tu ets el mar...Blanca: I tu el cel...
Junts: Que es troben quan s'acosta l'infinit
Enhorabona, Dagoll Dagom. Enhorabona, Mar i Cel.
(Fotografia: Dagoll Dagom)
